L’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya ens aproxima a un dels pols més importants de la complexa xarxa internacional del moviment surrealista. La fotògrafa nord-americana Lee Miller i el seu company, l’artista anglès Roland Penrose, van exercir d’ambaixadors de la causa surrealista a territori britànic i també van mantenir una estreta relació amb Joan Miró, qui va tenir un contacte permanent amb l’escena britànica que va culminar, l’any 1964, amb una exposició monogràfica a la Tate Gallery.
Esperanza Urdeix és mestra de tècnica Alexander i l’aplica a la seva pràctica fotogràfica. Segons aquesta tècnica ens hauríem de donar el temps per prendre decisions. Per Urdeix l’observació del que l’envolta en la seva vida quotidiana li permet fer aquestes pauses per prendre consciència de com es troba ella mateixa durant un procés de convalescència.
Els artistes d’aquest cicle qüestionen i forcen els límits entre les disciplines per reflexionar sobre les dinàmiques de poder que afecten el coneixement. Així, l’art es presenta com un monstre poderós capaç d’assenyalar la flaquesa d’aquests límits; un monstre que diu la veritat o que, si més no, apunta amb el dit a qui la diu.
L’exposició de l’artista francoalgerià Kader Attia, guanyador de la darrera edició del Premi Joan Miró, és un recorregut per algunes de les seves obres més destacades dels últims anys, en diàleg amb nous treballs creats per a l’exposició. Seleccionades especialment pel mateix artista, aquestes obres giren entorn de la noció de reparació, una de les principals línies d’investigació d’Attia.
Fotografies de Joaquim Gomis i Magels Landet. Joaquim Gomis va fotografiar la Ricarda mentre la construïen. Dècades després, l’escultora Magels Landet va copsar detalls de la casa, ja deshabitada però esdevinguda una llegenda de la modernitat arquitectònica i cultural de la Barcelona dels anys seixanta.
La Fundació Joan Miró acull l’obra d’un dels grans mestres del shin hanga, Itō Shinsui (1898-1972), l’actitud artística i estètica del qual ens ajuda a fer evidents les relacions subtils i profundes entre l’obra de Joan Miró i el pensament i l’art japonesos.
Beehave és un projecte expositiu que es fa ressò de l’interès que ha despertat entre els artistes contemporanis l’actual crisi de supervivència de les abelles de la mel i de molts altres insectes pol·linitzadors.
La relació amb la cera d’abella ha portat el mestre cerer Toni Garcia a endinsar-se en el món de la fotografia. Apropant-se a la sinergia que es crea entre llum i foscor, Garcia observa el que l’envolta des d’una visió diferent.
Josep Mañà proposa el muntatge d’un pessebre casolà realitzat amb figuretes catalanes i mallorquines tradicionals. Aquesta escenificació vol fer palesa l’admiració que Joan Miró sentia per aquesta iconografia d’art popular, que col·leccionava i que va recrear en diverses de les seves pintures i escultures.
Joaquim Gomis i Serdañons (Barcelona, 1902-1991) va ser empresari, fotògraf, promotor artístic i el primer president de la Fundació Joan Miró. Durant més de cinc dècades, va desenvolupar una àmplia producció fotogràfica, que va estar vinculada amb els posicionaments artístics més avançats de la seva època.
L’exposició Sumer i el paradigma modern posa en conversa la creació mesopotàmica i l’obra d’artistes moderns, sobretot durant el període d’entreguerres (1918-1939). Al mateix temps, vol trobar una resposta a la fascinació moderna per les troballes del Pròxim Orient antic.
El cicle d’exposicions La possibilitat d’una illa explora alguns dels significats simbòlics i socioculturals que les illes, espais paradigmàtics del nostre imaginari col·lectiu, han tingut al llarg dels temps, amb la voluntat d’activar interrogacions i reflexions respecte a aquests significats que siguin pertinents per a la nostra contemporaneïtat.